Benvinguts!


Aquesta pàgina ha estat creada per quatre estudiants de MEE de la URV per tal de donar resposta a les necessitats que poden presentar els diferents professionals que intervenen en el món de la educació especial.

Esperem que us sigui d'útilitat.

DEFICIENCIA AUDITIVA

COM FUNCIONA EL SENTIT DE L’OÏDA?

Per arribar a tenir una sensació auditiva cal un procés complex, que es desenvolupa en dues etapes:
·         En primer lloc cal captar i processar mecànicament les ones sonores.
·         Posteriorment cal convertir el senyal acústic de caire mecànic en impulsos nerviosos (de caire electrofisiològic), i portar-los fins als centres sensorials del cervell.
Per tenir no ja una sensació auditiva sinó una plena percepció auditiva cal, després d’aquestes dues etapes, processar a nivell cortical la informació codificada, continguda en aquells impulsos nerviosos. Només llavors es podrà identificar aquell so com una determinada paraula, una determinada frase,...

LA PART MECÀNICA DEL SENTIT DE L’OÏDA

La primera fase la du a terme l'orella externa (que capta i transmet l’estímul acústic a través del conducte auditiu extern fins al timpà), i l'orella mitjana, que està formada pel timpà i per la cadena ossicular. El timpà és una membrana elàstica que, al tenir una forma semblant a un embut, permet  multiplicar la pressió de les ones sonores que recull en la seva part externa (de la mateixa manera que el disseny d’una xinxeta permet que la pressió que es fa amb el dit sobre la cabota es concentri en la punta, i així es pugui clavar en un suro). La part posterior del timpà està connectada a la cadena ossicular, formada per tres ossets articulats (martell, enclosa i estrep). L’energia que provoca el timpà en vibrar es transmet a aquests diminuts ossos, els quals funcionen com un sistema de palanques i multipliquen sobre l'entrada de la còclea l’energia de les vibracions que han recollit. L’osset que colpeja l’entrada de la còclea (en un lloc anomenat finestra oval) és l’estrep.

LA PART NEUROSENSORIAL DEL SENTIT DE L’OÏDA

Fins ara s’ha descrit un procés complex, però exclusivament mecànic, segons el qual el so és transportat i amplificat mitjançant vibracions fins a l’entrada de l'orella interna.  A partir d’aquí comença un procés més sofisticat protagonitzat per la còclea (també anomenada popularment cargol).
La còclea és un tub enrotllat en forma de closca de cargol. Aquest tub comença essent ample, i a mida que avança cap a l’altre extrem es fa cada vegada més estret. La seva secció està dividida en tres canals, o rampes, que avancen en paral·lel: La rampa vestibular i la rampa timpànica (que estan plenes d’un líquid anomenat perilinfa)i el canal coclear, més estret, que conté un líquid anomenat endolinfa. Però sobretot conté una estructura molt important anomenada òrgan de Corti que, de la mateixa manera que els tres canals, recorre l’estructura espiral de la còclea, des de l’extrem més ample fins al més estret. L’òrgan de Corti està fixat entre dues membranes: la basilar (sobre la que descansa) i la tectòria (que li fa de sostre). L’òrgan de Corti conté unes cèl·lules molt especialitzades, anomenades ciliades, caracteritzades per tenir uns filaments (cilis) capaços d’excitar-se amb les vibracions i convertir-les en impulsos elèctrics. Vejam seguidament com es realitza aquest procés:

La percussió de l’estrep sobre la finestra oval de la còclea provoca un seguit de pressions intermitents en el líquid (perilinfa) que omple la rampa vestibular. Aquestes onades de pressió fan oscil·lar amunt i avall la fina membrana basilar sobre la que descansa l’òrgan de Corti, que es posa a oscil·lar al compàs d’aquest ball. Com que els extrems dels filaments de les seves cèl·lules ciliades estan fixats a la membrana tectòria, resulta que aquests cilis fan un moviment de cisalla, d’un costat a l’altre. Vegeu l'animació inferior.
L’endolinfa que banya els cilis té una diferència de potencial elèctric en relació a la perilinfa dels canals veïns, i per tant la còclea actua com un acumulador. També entre la superfície i l’interior de cada cèl·lula ciliada existeix una diferència de potencial elèctric. Això i el moviment de cisalla dels cilis fa que les cèl·lules ciliades s’excitin generant impulsos elèctrics que circulen per llurs axons. Els diferents axons s’ajunten per formar el nervi auditiu, que transporta aquests impulsos al cervell.
De la mateixa manera que un micròfon transdueix les diferències de pressió d'aire generades per la veu de qui parla en impulsos elèctrics, la còclea transdueix el moviment de les cèl·lules ciliades en impulsos elèctrics.
Les oscil·lacions de la membrana basilar es propaguen al llarg de tota la còclea (de la mateixa manera que si es sacseja una corda per un extrem aquesta serpenteja fins a l'altre extrem). Succeeix, però, que si el so és agut l’ona produïda és més marcada en la base (entrada) de la còclea, i com més greu sigui el so, en la mateixa mesura l’ona s’anirà fent més marcada cap a la part més interior. D’aquesta manera cada freqüència fa oscil·lar de forma màxima la membrana basilar en un punt determinat del cargol, i només s’estimulen les cèl·lules ciliades d’aquella regió, les que estan “especialitzades” en aquella freqüència. Això pel que fa a un to pur. Cada paraula, però, està composada per una multitud de freqüències; per això la parla, o qualsevol altre so complex, fa que s’estimulin simultàniament diverses regions de la còclea.
El nervi auditiu (format per la munió d’axons) transporta l’impuls elèctric codificat al cervell, fent algunes sinapsis, fins als centres auditius subcorticals. En aquesta penúltima estació ja és possible discriminar les intensitats i les freqüències dels sons, però no pas encara copsar una estructura rítmica o entendre quina paraula s’ha dit. Per això és necessari que els impulsos arribin al seu destí final, a les àrees auditives corticals: Un cop allà es realitza una descodificació, que permet la percepció auditiva pròpiament dita, entesa aquesta com la capacitat d’entendre allò que s’ha dit.
La orella interna també compta amb l’aparell vestibular, on radica el sentit de l’equilibri. Conté el laberint posterior format per tres tubs semicirculars plens de líquid (endolinfa). Dins aquests canals hi ha unes cèl·lules piloses (s’assemblen a les de l’òrgan de Corti) que registren el canvi de posició del cap segons les tres direccions de l’espai, informant-nos de l’orientació del cap en relació al terra.
Les informacions proporcionades de manera simplificada sobre el funcionament del sentit de l’oïda són importants per entendre, per exemple, les proves audiomètriques que es realitzen a l’alumne/a sord/a, el funcionament dels implants coclears, etc.


TIPUS DE SORDESA SEGONS LA SEVA LOCALITZACIÓ

Es distingeixen dos grans grups segons quina sigui la part afectada:

·         Les pèrdues auditives que afecten l’orella externa o l'orella mitjana s’anomenen de transmissió. (També dites conductives, o de conducció).
·         Les pèrdues auditives que afecten l’orella interna o el nervi auditiu s’anomenen neurosensorials. (També dites de percepció).

Les sordeses també poden ser mixtes, és a dir de transmissió i de percepció simultàniament, quan estan afectats elements de l'orella mitjana i de l'orella interna.
Es parla de sordesa central quan l’afectació està relacionada amb problemes d’integració del missatge auditiu, a causa d’alteracions a nivell de les àrees auditives del cervell. Aquests casos, que no impliquen necessàriament l’existència d’una pèrdua auditiva, competen sobretot a la neurologia.






TIPUS DE SORDESES DE PERCEPCIÓ SEGONS EL MOMENT D’APARICIÓ

Genètiques:

Aproximadament un terç de l’etiologia de les sordeses infantils és deguda a causes genètiques conegudes. A mesura que les investigacions genètiques van avançant va augmentant el seu percentatge en la mateixa mesura que disminueix el tant per cent de sordeses de causa desconeguda (actualment també un terç del cens de nens/es amb problemes d’audició), ja que moltes ho són perquè encara no s’ha pogut identificar la causa genètica que les provoca. Es calcula que més d'un 50% de les sordeses poden tenir una causa genètica. Fins a l’actualitat s’han identificat més de 400 tipus de sordesa hereditària, però encara no es sap gaire sobre els gens que la causen. Un gen que s’ha comprovat ser responsable d’un 30% de les sordeses genètiques a Europa és el GJB2 (Conexina 26). 
Aproximadament el 5% dels nens/es sords són fills de pares sords, i el 95% són fills de pares i mares oïdors una part significativa dels quals són portadors d’algun gen relacionat amb la pèrdua auditiva que s’ha manifestat en el fill/a.

Prenatals:

Les sordeses que es generen durant el primer temps de l’embaràs corresponen a embriopaties. Si la causa es fa efectiva a partir del tercer mes s'anomenen fetopaties. Alguns dels factors més coneguts són:
  • La rosa. Pot ser transmesa a la mare per un virus que es propaga a través de l’aire. Pot produir en el nadó l’anomenada triada rubeòlica, és a dir sordesa, malformacions oculars i disfuncions cardíaques. D’aquí la importància de la vacunació prescriptiva que es realitza a totes les nenes.
·         La citomegalovirosi congènita. Es tracta d’un virus (citomegalovirus) que passa al fetus a partir de la placenta.
·         La toxoplasmosi: Pot ser transmesa a la mare a causa de contacte amb excrements de gat, ingesta de carn crua, per transfusió de sang, etc.
·         La incompatibilitat Rh entre la sang de la mare i del fetus.

Neonatals:

Són les produïdes des del moment del naixement fins al primer mes de vida, a causa de prematuritat, d’anòxia neonatal (manca d’oxigenació al néixer), traumatisme obstètric (per exemple lesions meningoencefàliques causades per fòrceps en parts distòcics), etc

Adquirides durant la infància:

·         Infeccioses, tals com la meningitis bacteriana, les galteres, el tifus, el xarampió, ...
·         Neurinoma (tumor que afecta el nervi auditiu, en principi només unilateral).
·        Traumatismes sonors, deguts a explosions, descompressions brusques, exposició continuada a soroll intens,...
·         Tòxiques: Existeixen medicaments ototòxics que són susceptibles de provocar sordesa en persones sensibles als seus efectes. Una mateixa persona pot ser sensible a uns sí i a altres no. No pel fet de ser sord vol dir que s’hagi de ser sensible a algun medicament ototòxic. És important consultar el/la metge/sa per si és convenient o possible l’administració d’un altre medicament alternatiu a un de potencialment ototòxic. S’han identificat més de 130 substàncies que poden causar danys a l’audició.

LES SORDESES SEGONS EL BINOMI” MOMENT D’APARICIÓ- LLENGUATGE ADQUIRIT”

Reben els següents noms:
·         Prelocutiva, quan la sordesa apareix abans de l’adquisició del llenguatge. Es considera de manera general que una sordesa ho és quan es produeix abans dels 2 anys d’edat.
·         Perilocutiva, quan s’inicia mentre encara no està acabat el procés d’assoliment de la llengua, entre els 2 i els 5 o 6 anys.
·         Postlocutiva, quan apareix després que el procés ja està ben consolidat, a partir dels 6 anys d’edat.
Les conseqüències són molt diferents entre un i altre tipus: Quan es produeix una sordesa postlocutiva ja es té adquirida prèviament una llengua o llengües, inclòs un cúmul d’empremtes de memòria auditiva relatives a paraules, frases,.... Tot això és cabdal per possibilitar el manteniment del nivell de competència lingüística. En canvi en els casos de sordesa prelocutiva no existeix una llengua prèviament assimilada: Com més gran sigui la pèrdua auditiva més difícil serà realitzar el procés d’aprenentatge d’una manera natural i autònoma, i caldrà provocar-lo de manera assistida mitjançant un procés intencional, programat i sistemàtic.



LES LLENGÜES DE SIGNES
L'expressió natural de les persones sordes
El llenguatge de signes es considera el mode natural d’expressió de les persones sordes perquè és congruent amb les seves capacitats sensorials intactes (la vista). Com a tal és útil per a la comunicació i com a instrument d’accés al currículum educatiu. És també important per a la construcció de la seva identitat.


LES LLENGÜES DE SIGNES SÓN VERITABLES LLENGÜES

Antigament es pensava que les expressions gestuals de les persones sordes no eren mereixedores del qualificatiu de llengües, i es deia que eren “mímica”. Per aquest entre altres motius es reprimia l’expressió signada a les escoles i es preconitzava una educació només oral, doncs es pensava que no podia competir allò que es creia un grapat de gestos invertebrats amb “les llengües de veritat”. A l’any 1960, però, W. Stokoe (1919-2000) va estudiar des del punt de vista lingüístic el què avui es coneix com ASL i va arribar a la conclusió de què era una veritable llengua. A partir de llavors les respectives comunitats de persones sordes d’arreu del món, que fins aleshores no havien estat conscients del ple valor lingüístic de la seva modalitat comunicativa, van començar a contemplar d’una altra manera les llengües de signes dels seus respectius territoris i a reivindicar el seu ús en l’educació i el seu reconeixement per part dels diferents Estats.

Les llengües de signes tenen les mateixes funcions que posseeixen les orals:

  •  Funció representativa: Expressa informacions objectives, sense que el signant deixi entreveure la seva reacció subjectiva.
  •  Funció expressiva: Expressa l’actitud, emoció, opinió, sentiments, de qui signa.
  •  Funció apel·lativa: Expressa la funció imperativa i interrogativa.
  •  Funció estètica o poètica: metàfores, frases poètiques,... Es pot expressar sofisticada poesia visual en llengua de signes.
  •  Funció fàtica: Són les “fórmules” utilitzades per iniciar, mantenir o acabar una conversa, tals com les frases de cortesia, les falques, el “party talk” (parlar del temps o de res en concret).
  •  Funció metalingüística: És usar la llengua per referir-se a la llengua (per exemple una classe de l’àrea de llengua, o una definició del diccionari). En la modalitat bilingüe els/les mestres utilitzen molt la funció metalingüística, usant la llengua de signes per ensenyar com funciona la llengua escrita.




De la mateixa manera que es considera que les llengües orals tenen doble articulació (unitats mínimes amb significat o monemes, i unitats mínimes sense significat o fonemes), en les llengües gestuals és possible analitzar els seus signes lingüístics com la combinació simultània de diversos paràmetres (cadascun d’ells sense significat si se’ls mira aïlladament), que es descriuen en el següent apartat.

COM FUNCIONEN LES LLENGÜES DE SIGNES

·      Són llengües visuals i espacials: Les llengües orals són auditivo-orals, i també són temporals, cosa que significa que discorren de manera unidimensional en el temps, paraula a paraula una darrere l’altra. Les llengües de signes, en canvi, són viso-gestuals, ja que a més de comptar amb la dimensió temporal (doncs lògicament els signes lingüístics s’expressen un darrera l’altre) compten amb la dimensió espacial. L’espai implicat és el del cos i el  proper al cos del signant, on aquest pot situar les mans sense dificultat. L’espai no és necessari només per produir físicament el lèxic sinó que també és l’escenari on desplegar la gramàtica, gràcies a la localització i a la direcció del gest, fent intervenir l’orientació i l’estructuració espacials. La participació de l’espai permet que amb llengua de signes es puguin significar simultàniament diversos elements lexicals.
·       Paràmetres constitutius: De la mateixa manera que en les llengües orals es poden identificar fonemes (unitats mínimes sense significat) i síl·labes, en les llengües de signes es poden identificar uns components bàsics, que isoladament per separat en un signe determinat no tenen significat, però combinats, sí:
·        La configuració: La forma que adopten els dits de la mà, i la forma de la pròpia mà
·         El lloc d’articulació: L’espai on s’articula cada signe (en un espai neutre, al front, al pit,...)
·         El tipus de moviment de la mà: En arc, circular, altern, repetit,...
·        La direcció del moviment de la mà: Cap endavant, oblic, cap a baix i a l’esquerra,... (com totes les direccions en les que es pot desplaçar la barra d’un joystick).
·        L’orientació de la mà: El palmell orientat cap amunt i les puntes dels dits cap endavant; el palmell orientat cap a baix,...
·        Els components no manuals:  L’expressió de la cara (funció interrogativa, exclamativa, dubitativa,...) i l’expressió amb altres parts del cos (girs corporals, ús de la mirada, moviments dels llavis...
Gramàtica pròpia:
·        Una llengua de signes no és la llengua oral homònima expressada en signes. Les llengües de signes tenen una gramàtica pròpia, independent de la llengua o llengües orals que es parlen en el mateix territori. Per exemple, primer es situa l’espai i després s’indica allò que s’esdevé en ell. Així la frase “Hi ha una vaca en el camp” en LSC es signaria: [el camp] [en el camp (assenyalant-lo)] [una vaca] [hi ha]. Si es traduís signe a signe i en el mateix ordre una frase del català oral, probablement una persona sorda no sabria moltes vegades què li volen dir. O a l’inrevés, pronunciar una frase en català com a traducció literal d’una frase de LSC potser seria inintel·ligible per a un oient.
·         No existeixen signes separats per als articles o preposicions.
·        La marca del temps en els verbs es materialitza en el continuum d’una línia imaginària que discorre de darrera (passat) a davant (futur) del cos.
·         A vegades, per significar una paraula calen dos o més signes, o per traduir a la llengua oral un sol signe cal un circumloqui, com passa entre les diverses llengües parlades.
·        Cal no confondre el concepte de “llengua de signes” amb el de “llengua signada”. Per “llengua signada” (per exemple “català signat”) s’entén una expressió en signes calcada mot a mot del català oral reproduint l’estructura d’aquest. Però això és simplement un artifici, un recurs que es pot utilitzar a l’escola en algunes activitats de llengua escrita per il·lustrar com funciona aquesta, però no serviria per comunicar-se entre les persones sordes.
Iconicitat i arbitrarietat: Una icona és un signe no arbitrari que exposa alguna semblança o alguna propietat d’allò que vol representar. Les llengües de signes tenen un bon percentatge d’iconicitat. (També les llengües orals tenen iconicitat). Per exemple en LSC o en LSE per dir “casa” s’ajunten les puntes dels dits de les dues mans formant una “V” invertida com si fos la teulada d’una masia. Però seria un error afirmar que les llengües de signes són merament icòniques o figuratives: Si fos així les persones oients que contemplin com es comuniquen dues persones sordes entendrien perfectament allò que expressen, i en canvi no és així. Les llengües de signes són també arbitràries, i avancen cap a l’arbitrarietat en la mesura que els canvis diacrònics van perfilant els signes per aconseguir una major economia d’execució. També seria erroni pensar que mitjançant signes amb cert grau d’iconicitat no es poden expressar idees abstractes, ja que no existeixen límits en els conceptes que poden manegar unes persones que es comuniquen mitjançant la llengua de signes.

DACTILOLOGIA

Cadascuna de les lletres de l’alfabet de la llengua o llengües orals de cada comunitat tenen un signe que les representa. El conjunt d’aquests signes s’anomena “alfabet dactilològic".
Signar una paraula amb dactilologia és expressar amb signes les lletres que formen la paraula escrita. Cal no confondre la dactilologia amb la llengua de signes: Si bé la dactilologia es considera un subsistema dins el sistema de la llengua de signes, que pot assumir certes funcions tals com representar un concepte o un personatge nous dels quals encara no existeix el signe corresponent, etc, una paraula expressada amb les "lletres" de l’alfabet dactilològic té el mateix valor que si se l’escriu en un paper o que si es dibuixen les lletres a l'aire amb el dit.
A la dreta es mostra l’alfabet dactilològic català, i més avall els signes diferencials de l’alfabet espanyol (és igual al català però sense la "ç", i amb la "ñ").








En llengua de signes

Viuen en un món sense soroll, però són estrepitosos, irònics, directes i decidits. Vuit homes i dones totalment sords ens expliquen, en llengua de signes, com s'ho fan per estimar, treballar i viure en silenci mentre al voltant tothom crida.







http://www.tv3.cat/3alacarta/videos/855409